Set mesos d' ençà la mort de la meva mare, mai m' hauria imaginat que la trobaria tant a faltar.
Molts anys de convivencia, bona o dolenta, tants com 43 del meus "casi" 51.
Sovint hem deia que jo no
l' estimava, inclús li havia dit a la meva germana; es nota que a tu si t' estima, per la manera que et
parla i et mira. Jo si l' estimava, pero s' hem feia difícil dir-li i el meu tarannà tan sec no ho posaba fàcil... Els ultims minuts de la seva vida li vaig repatir varies
vegades a cau d' orella, confio en que hem sentis.
Cada cop sou més els que esteu allà, en aquell lloc que no se ven
be com es, però confi-ho en que un dia ens retrovarem. Se que hem feu costat! .
Vaig llegir en un llibre, no recordo quin, que seguim vius mentres
algú pensi amb nosaltres.
Tu eras la primera en preguntar-te com sería la teva mort, sovint
deies que per el que feies en aquest mon.....però quan t' agafava un mal de
ventre, es una manera de dir, deies; ves i ara per que m' ha de passar aixó amb
lo be que estava?.
Vas marxar de casa per passar uns dies a la "casa de
campo" i ja no vas tornar mai més aquí a la teva casa, desprès d' un mes
hospitalitzada a on varem celebrar els teus 90 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada