divendres, 25 de juliol del 2014

DESITG DE XOCOLATA

             



Amb aquesta novel·la ,Cara Santos, va ser la guanyadora del  premi Ramón Llull  d'en guany.
Ens trobem davant de la historia de tres dones a les que l' unic vincle d’ unió es la seva passió per la xocolata  i la possessió d' un objecte, “una xocolatera de porcellana blanca”.
La novel·la està estructurada en tres parts i  en cada una d' elles  es fa l’ ús de diferents narradors.Cada part  esta ambientada en diferents espai del temps, en la primera part , la protagonista es la Sara, ens situem a l època actual, en que la xocolata , ja esta ven arrelada.
En la segona part, ens situem en el segle XIX, època de la industrialització i com aquesta va afectar a la elaboració de la xocolata. La protagonista es l’ Aurora.

I en la tercera  i última part abrrivem  a coneixer els origens de la xocolatera, viatgem el segle XVIII, els anys de la xocolata artesana on la protagonista es la Marianna, aquesta dona s’ ha d’ enfrontar el gremi de xocolaters que en aquella època era totalment masculí.
Hi torbem molt de novel·la històrica però a la vegada també de novel·la romàntica i fins i tot d' intriga. O sigui que una novel·la per diferents gustos, jo personalment hem quedo amb la història de l'Aurora, es la que he disfrutat més!.

Us deixo amb un fragment de la lectura on la Sara defineix l' estimació que sent per la veritable protagonista d' aquesta novel·la. "la xocolatera"  

"Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto".
" I en són moltes?", va preguntar ell.
"Unes quantes, no veus que és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?".

diumenge, 20 de juliol del 2014

Desprès d' una llarga letargia, ja sóc aquí!








Set mesos d' ençà la mort de la meva mare, mai m' hauria imaginat que la trobaria tant a faltar. 
Molts anys de convivencia, bona o dolenta, tants com 43 del meus  "casi" 51.
Sovint hem deia que jo no l' estimava, inclús li havia dit a la meva germana; es nota que a tu si t' estima, per la manera que et parla i et mira. Jo si l' estimava, pero s' hem feia difícil dir-li  i  el meu tarannà tan sec no ho posaba fàcil... Els ultims minuts de la seva vida li vaig repatir varies vegades a cau d' orella, confio en que hem sentis.
Cada cop sou més els que esteu allà, en aquell lloc que no se ven be com es, però confi-ho en que un dia ens retrovarem. Se que hem feu costat! .
Vaig llegir en un llibre, no recordo quin, que seguim vius mentres algú pensi amb nosaltres.
Tu eras la primera en preguntar-te com sería la teva mort, sovint deies que per el que feies en aquest mon.....però quan t' agafava un mal de ventre, es una manera de dir, deies; ves i ara per que m' ha de passar aixó amb lo be que estava?.
 Vas marxar de casa per passar uns dies a la "casa de campo" i ja no vas tornar mai més aquí a la teva casa, desprès d' un mes hospitalitzada a on varem celebrar els teus 90 anys. 

 Dels Serrat vas ser la que vares viure més anys.