dilluns, 22 de juny del 2009

NIT DE SANT JOAN

Foguera Parc de la Muntanyeta ( Castelldefels)




Sant Joan és la nit més curta de l'any i el dia més llarg, correspon i celebrem el Solstici d´Estiu.


LA FLAMA DEL CANIGÓ
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.
Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA


Poc mes de vint dies he trigat a llegir-me aquest llibre ( tot un record, tenint en compte que te mes de 700 pagines) .Ahir el vaig acabar i avui mateix he anat corrents a comprar-me el recentment publicat el passat dia 18 de Juny “LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D’ AIRE”.
Si he de ser sincera, el primer de la Trilogia em va costar bastant entrar-hi , fins passada la pagina 200 no m’ hi vaig enganxar, fins hi tot vaig estar a punt de deixar-ho estar però amics que ja l’ havien llegit em van animar a no abandonar, no m’ han vaig empanadir! .Tot just vaig acabar amb el llibre es va estrenar la pel·lícula , hi vaig anar el mateix dia, aleshores em vaig engrescar en llegir la segona part de la Triologia.
En aquesta segona part la Salander es converteix en la principal protagonista, has desvela tot el seu passat fosc, l´ infantesa i adolescència. ( acabes admirant aquesta noia tant peculiar) .
Una sola paraula per definir aquest llibre....TREPITANT !
Una frase a destacar que conecta amb la primera part:
"La Lisbeht Salander era la dona que no estimava els homes que no estimaven les dones"

diumenge, 14 de juny del 2009

NUNCA ES TARDE PARA ENAMORARSE

Pel·lícula romàntica interpretada per Dustin Hoffman i Emma Thomson.
Film molt tranquil, una historia d’amor per segons qui pot semblar una mica cursi, depèn de la perspectiva en que es vegi.
Harvey músic de New York viatja a Londres un cap de setmana per assistir al casament de la seva filla, aquesta ha decidit que sigui el padrastre la que la porti a l’ altar el que representa per en Harvey un fort desengany, a la vegada s’assabenta de que a la feina pensen prescindir d’ ell. .Completament enfonsat es refugia en la barra d’ un bar on coneix a Kate una dona soltera de mes de 50 anys sense gaire vida social, de tant en tant alguna que altre “cita a ciegas” sense cap mena de satisfacció personal i agobiada constantment per les trucades telefòniques de la seva mare.Comencen a parlar i mica en mica hi haurà una connexió entre ells, es confessen les seves pors donant-se suport l’ un a l’ altre. Dos persones solitàries que es donen una segona oportunitat. La diferència d’ edat no importa, es duen mes de l5 anys, i el que ella sigui molt mes alta que ell tampoc .MAI ES MASSA TARD PER TORNAR A COMENÇAR

dimecres, 3 de juny del 2009

"Els Homes que no estimaven les Dones"


El dia 29 de Maig es va estrenar la pel·lícula “ Els homes que no estimaven les dones”.
Vem anar a la sessió de les 19.00, tansols erem unes 20 persones a la sala! i jo que pensaba que tindriem problemes per aconseguir entrades!.On eren tots els seguidors de Larsson?.
A tots ens va agradar molt! Erem un grup de quatre persones de quatre generacions diferent cosa que no va impedir que tots sortisim contents del cinema. Jo era l’única que habia llegir l’ obra, hi vaig trobar força semblança, hi ha algunes coses que es passen per alt envers el llibre, pero vaig trobar que esta molt ben lograda, tot i tenint una durada de dues hores i mitja no es fa gens passada.
En la pel·licula es revela el perque el titol de Millennium 2. Vaig sortir del cinema en ganes de començar a llegir-lo, primerament habia pensat no fer-ho, ja le començat...ara tansols manca temps per continuar.