dissabte, 27 de març del 2010

OLOR DE COLÒNIA



Sílvia Alcàntara amb aquesta, la seva primera novel•la publicada, abans havia escrit varis contes breus amb els que ha guanyat alguns premis. Ens mostra com era la vida “dins” d’una colònia tèxtil. (fàbriques al costat del riu per tenir així energia barata, on els amos construïen pisos pels treballadors, a més a més hi ha la botiga, l’església, l’escola,el teatre. A on els amos decidissen el que s’ha de saber:
Sobre les normes establertes per a l’ ensenyament de les filles dels treballadors. les ordres que havia rebut des de dalt: a part de formarl-les com a cristianes modèliques i futures esposes i mares, en tindrien prou en saber llegir i escriure i les quatre regles. Per treballar a la fàbrica no necessitaven res més. (pag. 178).
Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d’una fàbrica..
L’escriptora va passar l’infancia i l’adolescència a Can Vidal, una Colònia tèxtil de Puig-reig.
L’obra transcurre desde 1952 fins a 1965, quan comença la decadència tèxtil del coto.
Ens trobem amb una curiositat literària: cada capítol comença amb la mateixa frase que acaba el capítol anterior.
Una història que ens parla de limitacions, estar sometre sota una jerarquia, històries d’amor, de desamors, d’ amistat i de traïció, rivalitats, confidències, sentir-se presoner, viure ofegats, sentir-se com a una gàbia.
Ja no podia reprimir ni la necessitat d’evadir-se ni les ànsies de volar i se n’ anava al barranc del capdavall del carrer i movia els braços i volava… volava i quan li faltava poc per arribar els camps que hi havia a l’altre banda, un estol de corbs li picotejaven el cap i la feien caure.. i queia… queia i no acabava mai d’arribar a terra… se sentia presonera d’un ofec, d’una foscor que la feia estremir igual que el toc de la primera sirena quan la va despertar. (pag 164)
El cant agònic d’un rossinyol la va fer decidir i començà a obrir les gàbies una per una. Els convidava a sortir. Vinga, marxeu!, marxeu! Sou lliures, lliures, lliures! (Pag. 165)
Tafaneries
I diu que diuen que han dit… No ho dius de debò?! I tant, que t’ho dic! Es veu que… Què dius ara! No fotis! T’ho pots ben creure! (Pag. 222)
Època de canvis:
Les monges inperteixen estudis superiors….I quan les coses van començar d’anar malament i es van haver d’estrenyer el cinturó, quan els amos es van desentender de les despeses de la comunitat, la superiora nova es va haver d’espavilar i començar a ensenyar de tot, a l’escola.(pag.241)
Vàrem haver de canviar l’olor de llenya per la pudor de gas.En canvi, la nevera elèctrica ja no em va semblar tan malament.Haver d’anar a buscar el gel cada dia, amb el calor, amohinaba. També em vaig acostumar a la rentadora, tot i que fa malbé la roba i va fer perdre les trobades del dilluns al safreig gran.I aquesta mena de ràdio que quan xerren se’ls veuen les cares.Ha canviat tant la vida a la Colònia!(pag 240)
És tot mentida!, mentida!
Aquella mirada de rebel•lió,poc usual en el seu subordinat,.Els temps havien canviat. Potser encara canviarien més.I sospitava que dels canvis no en sortiria afavorit. (pag 230)
Una història de la que no coneixerem que va pasar realment la nit del foc fins el darrer moment, amb un final sorprenent!.

2 comentaris:

  1. Felicitats Mariló,per aquest ressum del llibre,si quan el vaig llegir em va agradar,ara acabant de llegir el resum li trobo l'essencia,que és més que l'olor...
    Petonets i et torno ha felicitar per aquest bloc tan bonic i fi que tens, llàstima que no t'hi deixin més comentaris.
    Un petó moolt fort!!!

    ResponElimina
  2. Que sàpiguis que m'has salvat d'un punt negatiu per deures. Gràcies ;)

    ResponElimina